Primera carta als Corintis 13
1Encaraque jo parlia ab llenguas d'homes y d'ángels, sinó tinch caritat, so com coure que ressona, ó campana que dringa.
2Encaraqué jo tingués lo do de profecía, y comprengués tots los misteris, y tota ciencia; y encaraqué jo tingués tota fe, de modo que pogués remóurer montanyas, sinó tinch caritat, no so res.
3Y encaraqué jo distribuhís tots mos bens per alimentar als pobres, y encaraqué entregás mon cos pera ser cremat, sinó tinch caritat, de res m'aprofitará.
4La caritat es pacient, y es benigna; la caritat no es envejosa, ni obra temerariament, ni s'ensuper-beix,
5Nos ambiciosa, no cerca sos profits, nos irrita, ni pensa mal,
6Nos gosa en l'iniquitat, sinó ques complau en la veritat:
7Tot ho aguanta, tot ho creu, tot ho espera, y ho sufreix tot.
8La caritat may decau; per mes ques acabian las profecías, cessian las llengua, y sia destruida la ciencia.
9Puix coneixem en part, y en part profetisam.
10Emperó quant lo ques perfet vinga, será abolit lo ques en part.
11Quant jo era un noy, parlava com un noy, comprenia com un noy, y judicava com un noy. Mes quant vaitg esser home fet, dexí correr las cosas de noy.
12Ara vehem com per un mirall obscurament, mes llavors cara á cara. Ara conech en part, mes llavors coneixeré tant be com so conegut.
13Ara permaneixen eixas tres cosas, fe, esperansa, y caritat; emperó la major d'ellas es la caritat. CAP. XIV. Lo do de llenguas es inferior al de profecía. Se ha de usar dels dons pera edificació del prohisme. Deu es un Deu de pau. Las donas deuhen callar en l'Iglesia.